Tot i que sovint es té la percepció de que tan sols existeix una sola medicina xinesa, la realitat és més complexa. Fins als anys 1950, a la Xina existien diversos models mèdics. A grans trets, podem parlar dels models basats en l’ortodòxia dels clàssics, dividits al seu torn en diverses tradicions o llinatges; i els basats en la tradició popular, de caràcter religiós o no.

Amb l’arribada al poder del Partit Comunista l’any 1949, aquestes medicines van ser considerades antigues i contra-revolucionàries. Així que, durant la dècada següent, es va començar a dissenyar el que avui coneixem com a Medicina Tradicional Xinesa, un nou paradigma mèdic que es va convertir en l’oficial i que, com a tal, ha arribat fins als nostres dies. Aquest model, tot i que només sigui formalment, conserva una certa part teòrica basada en la tradició, poc rellevant i simplificada; mentre que incorpora una part cada vegada més important de metodologies i conceptes propis de la ciència moderna. És el tipus de medicina tradicional que actualment s’estudia a les universitats xineses.

Paral·lelament a tot això, des de fa uns anys s’està vivint un ressorgiment del que s’ha anomenat Medicina Xinesa Clàssica. Es tracta del tipus de pràctica basada en les idees i models previs a la modernització dels anys 1950 i fonamentada plenament en els grans clàssics i el pensament i la cosmologia tradicionals. El fet que es tracti d’un paradigma no homogeni, sinó dividit en escoles de pensament i llinatges que posen l’èmfasi en diferents aspectes teòrics de la tradició, la converteix en una medicina complexa, però també extremadament rica i flexible a l’hora de ser aplicada.

A més d’aquests dos grans models, segueixen existint encara, a la Xina i als llocs de la diàspora xinesa, multitud de tradicions mèdiques de caire popular o religiós practicades sovint per persones sense formació especialitzada.